Contes

Contes

 

     1. Cerca informació sobre els contes. Definició i característiques generals. Després en cerques un i el penges al teu blog amb un resum del mateix.



Un conte és una narració escrita en prosa, generalment breu. Els contes poden ser tant de caràcter fictici com real. El conte, en tant que gènere (o subgènere) literari, té les seves pròpies característiques; és una forma destacada dins de la narrativa breu i, a diferència de la novel·la, presenta una màxima concentració narrativa i una major intensitat. Té una il·lustre tradició escrita de segles, a la qual caldria afegir una important tradició oral.
El conte pot presentar diverses i diferents formes:
Els contes tradicionals vénen de la tradició oral de cada cultura i acostumen a tenir elements meravellosos i a ensenyar una lliçó moral. També se'ls coneix com a contes de fades o conte popular. Els contes populars es caracteritzen per l'ús d'un llenguatge molt col·loquial i de diverses fórmules d'encapçalament i d'acabament: Una vegada hi havia..., Temps era temps..., I van ser feliços i van menjar anissos, Catacric-catacrac, conte acabat... etc.

• Els "exemples" procedents de l'edat mitjana, utilitzats pels predicadors també amb un clar objectiu alliçonador.
• La "faula" o "apòleg", en què els protagonistes són animals que també donen una lliçó moral. En trobem ja exemples al segle VI aC amb Isop.
• Els "fabliaux", que eren contes còmics i satírics, com a tall d'exemple tenim el Decameró de Boccaccio i Contes de Canterbury de Geoffrey Chaucer.
• El "lai", conte amorós amb elements fantàstics. En són molt coneguts els Lais de Maria de França.

El conte literari, en canvi, es distingeix d'altres formes narratives com la novel·la bàsicament per l'extensió (s'acostuma a prendre com a mesura el fet que es pugui llegir d'un sol cop, per bé que els límits no en són exactes). Julio Cortázar el defineix pel seu efecte, mentre que el conte és d'efecte únic, ja que s'explica una història, en la novel·la la voluntat és més global.




Conte:

Fa molt de temps, hi havia una noia molt bonica. La seva mare li havia fet una capa vermella i la noia la portava tan sovint que tothom l'anomenava Caputxeta vermella.
Un dia, la seva mare li va demanar que portés uns pastissos a la seva àvia, que vivia a l'altra banda del bosc. Li va recomanar que no s'entretingués al llarg del camí, ja que creuar el bosc era molt perillós perquè sempre hi rondava el llop.
La Caputxeta va agafar el cistell amb els pastissos i va començar a caminar. La nena havia de travessar el bosc per arribar a casa de l'àvia, però no li feia por perquè allà sempre hi trobava molts amics: els ocells, els esquirols...
De sobte, va veure el llop, que era enorme, davant seu.
—On vas, nena? —li va preguntar el llop amb la seva veu ronca.
—A casa de l'àvia —va respondre la Caputxeta.
—No és lluny... —va dir el llop per a ell mateix, girant-se.
La Caputxeta va deixar el seu cistell a l'herba i es va entretenir agafant flors «El llop se n'ha anat», va pensar. «No tinc res a témer. L'àvia es posarà molt contenta quan li porti un ram de flors ben bonic, a més dels pastissos».
Mentrestant, el llop se'n va anar a casa de l'àvia, va trucar suaument a la porta i la velleta va obrir pensant que era la Caputxeta.
El llop va devorar l'àvia i es va posar la gorra rosa de la malaurada velleta, es va ficar al llit i va tancar els ulls. Però no va haver d'esperar gaire estona, perquè la Caputxeta va arribar de seguida, tota contenta.
La nena es va apropar al llit i va veure que la seva àvia estava molt canviada.
—Àvia, àvia, quins ulls més grans que tens!
—Són per veure't millor —va dir el llop tractant d'imitar la veu de l'àvia.
—Àvia, àvia, quines orelles més grans que tens!
—Són per sentir-te millor —va seguir el llop.
—Àvia, àvia, quines dents més grosses que tens!
—Són per... menjar-te millor! —i dient això, el llop malvat es va llançar sobre la Caputxeta i la va devorar, tal com havia fet amb l'àvia.
Mentrestant, un caçador que havia vist que el llop entrava a casa de l'àvia, i sospitant les seves males intencions, va decidir anar a donar-hi una ullada per veure si tot anava bé. Va demanar ajut a un segador i tots dos van arribar a la casa. Van veure que la porta estava oberta i el llop estirat al llit, dormint de tan tip com estava.
El caçador va treure el seu ganivet i va obrir el ventre del llop. L'àvia i la Caputxeta eren allà i vives!
Per castigar el llop malvat, el caçador li va omplir el ventre de pedres i després el va tornar a tancar. Quan el llop es va despertar, va sentir molta set i es va dirigir a un estany pròxim per beure. Com que les pedres pesaven molt, va caure a l'estany de cop i es va ofegar.
La Caputxeta i la seva àvia no van patir més que un gran espant, però la Caputxeta havia après la lliçó. Va prometre a la seva àvia que no parlaria amb cap desconegut que es pogués trobar pels camins. D'ara endavant, seguiria les recomanacions de la seva àvia i de la seva mare.

Resum:
La Caputxeta havia sortit d'hora de casa perquè anava a veure l'àvia. La mare li havia donat un cistell ple de pastissets perquè a l'àvia li agradaven molt. La Caputxeta havia de travessar el bosc, però no tenia por perquè feia un dia molt clar. A mig camí es va trobar el llop malvat, que li va preguntar on anava. La Caputxeta es va fer la valenta i amb veu ferma li va contestar que anava a casa de l'àvia. El llop, amb molt mala intenció, ràpidament va idear un pla per menjar-se l'àvia i la nena indefenses. Va fer drecera i va arribar a ca l'àvia abans que la Caputxeta. El llop va estabornir l'àvia i se la va menjar sense cap mirament. Tot seguit es va posar la roba de l'àvia per enganyar la Caputxeta quan arribés. El llop va complir el seu pla diabòlic i, quan va arribar la Caputxeta, se la va cruspir igual que havia fet amb l'àvia. Aleshores va esclatar a riure; la victòria el feia feliç.
    2. Explica el conte que més t'agradi i per què. Pensa a penjar imatges de tot. 

El conta que mes m'agrada es el de na Caputxeta vermella, es un conte que quan jo era petit vaig aprendre moltes coses d'ell i se m'han quedat records.